Enderrocat.
El topònim de Masquefa té orígens àrabs i aludeix a la fertilitat del terrer.
La primera referència d’aquest lloc data de l’any 963, surt mencionat com “castro Magzepha”. Aquell mateix any, Miró, comte de Barcelona, vengué el “castrum Machizepha” amb els seus termes i delmes a Ènyec Bonfill, casat amb Ega, per 1.000 sous.
L’any 998, Ennego permutà amb l’abat de Sant Cugat del Vallès, el castell de Masquefa pel de Gelida.
L’any 1002, el papa Silvestre II confirmà els béns del cenobi de Sant Cugat, entre ells es trobava el de Masquefa; cinc anys més tard, el papa Joan XVIII repeteix la confirmació de cinc anys abans. L’any 1098, el papa Urbà II confirmà a l’abat Berenguer l’”ecclesia s. Petri et s. Crucis de Mazchefa”, ja no anomena el castell.
La primera vegada que s’esmenta la vila de Masquefa és el 1143.
L’any 1153, Pere Ramon de Gelida tenia alguns drets sobre el terme d’aquest castell, ja que va fer una donació al monestir de Sant Cugat amb motiu d’ingressar monjo el seu fill.
L’any 1234, el rei Jaume “el Conqueridor” confirmà que aquest castell era possessió del monestir de Sant Cugat.
En el fogatjament de 1365-1370 comptava amb 33 focs, pertanyia al “preborde de penedès” i es trobava dins la vegueria de Vilafranca del Penedès; en el de 1381, solament apareixen 14 focs.
En el segle XVII, Masquefa era de possessió reial.