Ruïnes.
També es conegut per castell del Remei.
La primera referència d’aquest indret data del 938, quan el rei franc Lluís “d’Ultramar” confirmà totes les possessions que tenia el monestir de Sant Cugat del Vallès, entre elles la de “s. Olive”.
A començaments del segle XI l’abat de Sant Cugat concedí al noble “Hisimberto el castell i l’església de Santa Oliva per al seu repoblament.
L’any 1013, Ramon Borrell i Ermessendis, comtes de Barcelona, confirmaren al monestir de Sant Cugat els privilegis que havia rebut del papa Silvestre II, afegint l’alou de “sancta Oliva”.
L’any 1037 signaren una concòrdia sobre els termes de Santa Oliva, Calders i Castellet, Guitard, abat de Sant Cugat, i Bernat.
L’any 1045, Ramon Isimbert, la seva muller Nevia i Guilabert Isimbert donaren un alou en el terme de “kastrum s. Oliva” a dos matrimonis, amb la condició que bastissin una torre de pedra i calç.
L’any 1076 el castell de Santa Oliva afrontava amb el de Castellet.
L’any 1210, Pere de Banyoles llegà el castell de Santa Oliva al seu fill homònim.
L’any 1234, el rei Jaume I confirmà tots els castells i possessions que tenia el monestir de Sant Cugat, entre ells el “castrum de s. Oliva”.
L’any 1238, Guillem de Santa Oliva, germanastre de Saurina, penetrà d’amagat i de nit al castell i va ocupar-lo, incendià diverses cases i els danys que va causar foren avaluats en més de 950 morabetins; el veguer reial condemnà a Guillem a satisfer totes les despeses corresponents.
L’any 1243, els esposos Saurina de Santa Oliva i Guillem de Terrassa varen vendre aquest castell i els seus termes al monestir de Sant Cugat, per 2.000 morabetins d’or; poc després fou posat sota la protecció del rei Jaume.
L’any 1248, Ramon de Vernet reclamava la castlania, al•legant un antic conveni establert entre Pere de Santa Oliva i els germans Pere i Bernat de Banyeres.
En el fogatjament de 1365-1370 comptava amb 39 focs i pertanyia a l’abat de Sant Cugat.
L’any 1382, el rei Pere “ell Cerimoniós” declarà aquest indret incorporat a la Corona.
L’any 1405, el rei Martí “l’Humà” concedí al monestir els mer i mixt imperis i tota la jurisdicció criminal, llevat els casos de pena de mort o mutilació; aquesta senyoria la varen mantenir fins que es va extingir en el segle XIX.