Ruïnes.
Sembla ésser que aquest indret en el segle XI es deia “Vallis Alfedi”, ja que l’any 1077, un tal Alfed era el seu propietari, més tard, a partir del segle XII, “Vallis Foecundae”.
La primera referència d’aquest lloc data de l’any 1033, on s’esmenta el “Valle d Alfez” en la venta del castell de Montclar.
L’any 1120, Avifelel, alcaid de Lleida, donava en penyora aquest castell entre altres, a Ramon Berenguer III, comte de Barcelona, en virtut d’un pacte on es prometien ajuda i fidelitat mútues.
Mn. Corbella creu que els primers senyors d’aquest castell fou “Ecart Miró” o els seus successors, encara que documentalment consta que la família Oluja es posseïa a mitjan segle XII. En aquesta època, aquest castell es trobava dins el comtat de Manresa. Posteriorment apareixen com a senyors d’aquest indret, Gombau d’Oluja i la seva muller, en aquesta ocasió inserits en el comtat de Barcelona.
L’any 1191, Gombau d’Oluja donà Vallfogona i el seu terme als Templers sis anys més tard, el mateix Gombau amplià la donació i ell i la seva muller entraren per religiosos en l’orde.
L’any 1199, Ermessendis, vídua de Ferrer de Su i germana de Ponç d’Oluja, donà els béns que ella posseïa en aquest indret al seu fill Guillem de Montargull, el mateix dia, aquest darrer vengué per 230 sous l’honor dita “Palau de Vallfogona” als templers.
El primer preceptor que es coneix d’aquesta comanda fou el frare Guillem de Gra.
Quan l’orde templer va desaparèixer, aquest lloc passà a l’orde de l’Hospital, però el rei Jaume II es reservà la jurisdicció de Vallfogona, no fou fins el 1357, que l’orde hospitaler l’obtingué per compra.
El primer comanador que es coneix d’aquesta comanda pertanyent a l’orde de l’Hospital fou el frare Jaume de
L’any 1484 n’era senyor fra Bernat Guerau de Requesens, i batlle ho era “Jacme Guim”.
L’any 1609, es trobava en aquest castell el bandoler Perot de Rocaguinarda.
L’any 1715 es trobava dins la vegueria de Montblanc.
Sembla ésser que aquest castell tenia una torre denominada “del Planell”, fou destruïda en el segle XVII ja que “tapave lo sol al mitj dia” a la rectoria.