Enderrocat.
Com Balaguer limitava amb Lleida el 1116, es pot creure que en aquesta època el terme de Menàrguens encara no s’havia creat, no va ésser fins el 1163 que el comte d’Urgell va atorgar carta de població en aquest indret.
En aquesta època els límits del castell de “Messangues” afrontaven amb Balaguer, Albesa, Corbins, Castelló de Farfanya i el riu Segre.
L’any 1166, en la carta de fundació del monestir de Bellpuig de les Avellanes, surt esmentat com “Meraneges”.
L’any 1177, Ermengol VII, comte d’Urgell, testà en favor del seu fill homònim, però si aquest finava sense descendència, els llocs de Menàrguens, Remolins, Pedrís i el castell de Linyola, devien passar al seu nebot Guillem, fill de Guillem de Sant Martí, que ho tindria en feu de Guillem de Cardona.
L’any 1236, en un conveni entre el rei i Ponç de Cabrera, el primer infeudava al segon, els castells i llocs d’Agramunt, Linyola, “Menarguis”, Albesa i Albelda.
L’any 1270, quan finà Cecília de Foix, vídua del comte Àlvar, Albesa i Menàrguens foren incorporades pel rei a la Corona. Posteriorment, el que aquí tractem l’infeudà a Arnau de Calaf.
L’any 1278, el rei Pere “el Gran” donà en feu el comtat d’Urgell a Ermengol X, on es trobava Menàrguens.
L’any 1285, el comte Ermengol atorgà un privilegi a Ponç de Vilaró, prepòsit de Solsona, els drets confirmats eren de diverses viles i castells, entre ells es trobava el de Menàrguens.
L’any 1314, el rei Jaume II cedia el comtat d’Urgell al seu fill Alfons.
A finals del segle XIV, Menàrguens comptava amb 42 focs.
L’any 1413, la rebel•lió del comte Jaume d’Urgell “el Dissortat” contra el rei Ferran “el d’Antequera”, li costà al comte la pèrdua de la seva germana Elionor que fou presa i diversos llocs i castells. Dos anys més tard, el monarca vengué Menàrguens a Joan Martínez de Mengucho, abat del monestir de Poblet per 13.500 florins d’or d’Aragó.
Sembla ésser que la jurisdicció d’aquest lloc fou del monestir fins a l’abolició dels senyorius.