La primera referència documental d’aquest castell data de l’any 921, en una venda feta a l’abadessa Emma, no obstant, una escriptura elaborada a finals del segle X, remunta el “castro Bisora” a l’any 885.
El primer senyor del que es té constància s’anomenava Eremir, vers el 975, casat amb Ingilberga, tingueren tres fills, Gombau de Besora, Olibà i Emma Ingilberga. El succeí el seu fill Gombau, aquest personatge força important de la política catalana, tingué castells al Ripollès, Osona, Penedès, Baix Llobregat, Vallès i Cerdanya.
L’any 1018, la comtessa Ermessendis quedà vídua, infeudà aquest castell al comte Guifré de Cerdanya i després al comte de Besalú Bernat “Tallaferro”.
L’any 1023, la comtessa Ermessendis empenyorà com a garantia de pau que li havia jurat al seu fill Berenguer Ramon I, una sèrie de castells, entre ells el de Besora.
El comte Berenguer Ramon I nomenà en el seu testament del 1032 a Gombau de Besora com a marmessor seu; aquest darrer es casà en primeres núpcies amb Guisla que morí vers el 1035, es va tornar a casar en segones núpcies amb Aurúcia, tingué tres filles, Ermengardis, Ermessendis i la primogènita Guisla, casada amb Mir Geribert –el príncep d’Olérdola-.
Gombau de Besora finà vers el 1050.
Guisla, la pubilla, tingué tres fills, Bernat, Gombau i Arnau Mir que amb llur pare estigueren revoltats contra el comte de Barcelona, aquest els privà de bona part de l’herència de Gombau de Besora.
El castell que aquí tractem passà per decisió d’en Gombau, al seu nebot Guillem de Balsareny, bisbe de Vic i com a veguer, el clergue Vivani.
L’any 1072, els comtes cediren el terme de Besora als Montcada, aquests encomanaren el castell a Guadall Sanç i a Bernat Gombau.
L’any 1107, Ramon Berenguer III, comte de Barcelona, donà el castell de “Besaura” amb altres del comtat d’Osona al comte Bernat III de Besalú, per raó del casament de la seva filla.
L’any 1136, el comte Ramon Berenguer IV, encomanà diversos castells, entre ells es trobava el que aquí tractem, al gran senescal, Guillem Ramon.
L’any 1152, Gombau de Besora, testà, deixant aquest castell al seu fill Bernat, que al ésser menor d’edat estaria sota la tutoria de l’avi.
L’any 1202, el rei Pere “el Catòlic” concedí a Guillem de Montcada, la successió de tots els béns que tenia el seu pare, Guillem Ramon de Montcada, entre aquests es trobava Besora.
La senyoria principal pertanyia al rei, prosseguia en els Montcada i aquesta família delegava la castlania als Besora.
L’any 1235, aquest castell va ésser atacat per Guerau de Puigtornès.
L’any 1273 n’era senyor Jaume de Besora.
L’any 1276, el rei Pere “el Gran” ordenà al procurador de Catalunya que tornés la potestat d’aquest castell a Gestió de Montcada, vescomte de Bearn.
L’any 1291, Guillema de Montcada aportava el castell de Besora entre altres castells com a dot pel casament amb l’infant Pere.
L’any 1324, Jaume de Besora i la seva dona Agnès donaren la batllia d’aquest castell a Dalmau de Sorribes.
L’any 1343 n’era senyor Arnau Guillem de Besora, casat amb Constança.
En el fogatjament de 1365-1370 comptava amb 42 focs, dins la “vegueria d’Osona, Rippoll e Rippollès”.
L’any 1381, Constança, muller del noble Francesc de Perellós, vescomte de Roda, comprà a l’infant Joan, el castell de Besora, amb els imperis i jurisdiccions pel preu de 6.602 sous, 6 diners de moneda barcelonesa de tern; un any més tard, Constança de Perellós vengué la jurisdicció total a Arnau Guillem de Besora, quan aquest morí, es transferí al seu germà Roger.
L’any 1390 n’eren senyors Roger de Besora i Gilabert de Canet.
El rei Ferran “el d’Antequera” considerant Gilabert de canet persona “non grata” s’apoderà d’aquest castell; l’any 1419, el rei restituí a Gilabert de Canet aquest castell.
L’any 1423, Dalmau Sacirera rebé del rei els imperis i la baixa jurisdicció de Besora, Montesquiu i Saderra.
A Gilabert de Canet, el succeí la seva filla Antònia de Canet, casada amb Guillem de Peguera; l’any 1434, aquest darrer comprà al rei els imperis de Besora i Saderra per 1.000 florins d’or.
No se sap el motiu, però el terme de Besora passà d’Osona a dependre de la vegueria de Manresa.
L’any 1458, l’infant Joan, encomanà la jurisdicció i l’imperi d’aquest castell a Antoni de Peguera, fill de Guillem, renuncià a la comanda un any més tard.
L’any 1460, el rei Joan II ordenà al veguer de Vic i Osona que exercís les jurisdiccions de Besora i Saderra.
Durant la guerra de la Generalitat contra Joan II, els capitostos Verntallat i Vilacetrú s’apoderaren d’aquest castell, més tard el sots-veguer de Vic es va voler apoderar del castell però fracassà, llavors Besora prenia la consideració d’inexpugnable.
L’any 1471, el rei premià els serveis de Ponç Descatllar atorgant-li la jurisdicció criminal i els imperis del castell de Besora.
L’any 1482, Antònia de Canet, mort el seu fill Guillem de Peguera, donà aquest castell al seu nét, Joan de Peguera.
L’any 1552, n’era senyor Ponç Descatllar, donzell, finà el 1557, deixant fills menors sota la tutela de Francesc Descatllar.
L’any 1599 n’era senyor Lluís de Descatllar; va ésser investit per aquest castell l’any 1620 pel batlle general de Catalunya; set anys més tard li fou donat en feu pel rei Felip III d’Espanya.
Narcís de Descatllar fou el primer marquès de Besora, finà el 1707.
L’any 1803 n‘era propietari Joan M. de Queralt i Silva, comte de Santa Coloma, resident a Madrid.