Castells Medievals

També anomenat castell de Sant Joan.
Entre l’any 1050 i 1053, la vescomtessa Ermessendis, vídua de Guerau, prestà jurament de fidelitat al comte de Barcelona, donant-li la potestat dels castells de Blanes i Cabrera. Posteriorment, entre els anys 1050 i 1076, Ponç Guerau I , vescomte i fill d’Ermessendis, jurà fidelitat al comte Ramon Berenguer I pels castells d’Argimon, Blanes i Cabrera, i també per diverses torres, més tard, entre l’any 1096 i 1105 tornà a jurar fidelitat, en aquesta ocasió a Ramon Berenguer III.
L’any 1196, el vescomte Ponç de Cabrera III jurà fidelitat al sobirà. En aquesta època, els castlans eren la família Blanes.
L’any 1245, Guillem de Blanes i la seva muller, Guillema Maria, filla del vescomte de Cabrera, varen fundar un important benefici a la capella del castell, anomenada de Sant Joan Baptista.
L’any 1285, la invasió francesa a les ordres del rei Felip III va fer molts estralls, des de Roses a Blanes, cremant i enderrocant castells i agafant molts captius.
L’any 1330, Guillem de Blanes, fill de Ramon de Blanes, comprà el mer i mixt imperis de la vila al vescomte de Cabrera per 100.000 escuts.
En el fogatjament de 1365-1370 comptava amb 197 focs.
L’any 1380, n’era senyor del castell Ramon de Blanes, donzell, quan  aquest finà, la seva muller, Blanca, professà monja al monestir de Valldonzella. Posteriorment passà a la filla d’aquests, que es va casar amb Bernard de Cruilles, aquest va ser el darrer senyor del castell, ja que més tard passà al rei d’Aragó.
L’any 1392, el rei Joan I autoritzà que fossin refets els murs i valls de Blanes i Hostalric.
L’any 1471, durant la guerra civil, Hug Roger, venint del seu comtat de Pallars, s’apoderà de Blanes, un mes més tard fou presa per Bertran d’Armendáriz, capità de Palafolls, i Joan de Sarriera, capità d’Hostalric.
A base de compensacions, els Cabrera varen recuperar part del seu patrimoni, el senyoriu passà a Anna de Cabrera, es casà amb l’almirall castellà Fadrique Enríquez, cosí germà de Ferran “el Catòlic”, no tingueren fills i heretà Anna, la seva neboda.
L’any 1574, el va adquirir Francesc de Montcada, comte d’Aitona, aquest permeté que els caputxins aprofitessin les pedres treballades i la fusta del castell per fer el seu convent.
En el segle XX va ser utilitzat com a torre de senyals i l’any 1958  va ésser restaurat.